El cant del mussol és de les poques coses que trenca el silenci nocturn mentre m’endinso pels boscos del Pirineu a fer una sessió de fotografia nocturna. Enmig de tanta immensitat, aquell és l’únic so que em recorda que no estic sola mentre capturo un time-lapse de la Via Làctia sortint lentament d’entre els arbres.
L’atmosfera serena d’aquella nit em convida a submergir-me no només en l’experiència de l’astrofotografia, sinó també en un espai per escoltar-me i qüestionar certs pensaments que acostumen a passar desapercebuts durant el dia.
Sovint m’agrada sortir a fotografiar quan cau la nit, quan el silenci ho cobreix tot i la foscor comença a obrir pas al cel estrellat. És quan tot dorm que puc estar més tranquil·la als llocs que més m’agraden, fotografiant sense pressa. En aquests moments, la sensació de tenir tot l’espai i el temps del món es fa més real que mai.
Tanmateix, la realitat és que també hi ha nits en què costa sortir; la comoditat de casa i la son pesen més.
Aquell dia, però, mentre mirava les estrelles des de la finestra de la meva habitació, vaig sentir que quedar-me a casa no era una opció. I així va ser com la curiositat em va empènyer cap a la muntanya i vaig acabar passant una nit allà dalt, amb l’única companyia de la meva càmera i amb l’esperança de trobar el lloc adequat per tal d’estar a punt tan aviat com la Via Làctia sortís per l’horitzó.
Fotografia nocturna i solitud: com gestiono la por?
“I no et fa por anar sola a la muntanya de nit?”
Més d’una vegada m’he trobat davant d’aquesta pregunta, i la meva resposta va més enllà d’un simple “sí” o un “no”, i continuarà evolucionant amb el pas del temps en funció de les experiències que vagi tenint. Perquè la por hi és, a vegades més present que mai, d’altres menys. Però conviure-hi forma part del procés. Normalment, m’espanta més el possible penediment de no haver sortit a viure l’experiència que no pas el fet d’enfrontar-me a la soledat i a la foscor.
Em pregunto què m’hauria perdut si no hagués sortit aquella nit. Potser una foto. Potser una emoció. O potser la reflexió que ha donat vida a aquest escrit.
I és que no és que no tingui por de res o sigui una irresponsable. Al contrari, em faig càrrec de les meves pors i intento superar-les. Perquè amb el temps he après que les pors sempre estaran allà, ens agradi o no. Però penso que hem d’aprendre a reconèixer-les, analitzar-les i a controlar-les per tal que no siguin elles les que et controlen a tu.
Al final, la por és una emoció més, però la major part de les vegades no sabem com gestionar-la perquè la gestió emocional, lamentablement, passa desapercebuda per a la majoria.
Sí que he tingut moments en què la ment m’ha jugat males passades, i he estat a punt de fer mitja volta i tornar a la comoditat de casa. Però quan et pares a analitzar una mica tot el que et passa pel cap en aquell moment, t’adones que no té massa sentit. Tot són projeccions mentals.
I això va més enllà de la por d’anar sola de nit al bosc, això aplica a moltes de les pors que, conscientment o inconscientment, ens acompanyen dia a dia i ens frenen a l’hora de prendre accions.
I d’on venen aquestes pors?
Cal recordar que, tant la nostra ment com el nostre cos van ser creats per la natura i, per tant, estan dissenyats per sobreviure en el medi salvatge. D’aquí que la ment intenti protegir-nos davant el perill, és normal —forma part de l’instint humà.
Per entendre-ho millor, cal posar-nos a la pell dels nostres avantpassats. Ells depenien de la por per a sobreviure; era essencial per a la seva protecció i existència, i és gràcies a aquesta por que som aquí avui. Abans, sobreviure sol al bosc era gairebé impossible en comparació amb un grup de persones que es mantenien juntes, protegint-se i ajudant-se mútuament.
Actualment, tot i viure en una societat més evolucionada, encara estem influenciats per aquests mecanismes de defensa primitius. Això es reflecteix en pors com la por a la soledat, no només a la natura, sinó a la vida en general.
La majoria de les pors són una il·lusió
Moltes vegades ens preocupem per coses que no estan passant en el moment present, però que podrien passar en el futur i que només són fruit de la nostra imaginació. Aquesta por s’anomena por psicològica, i, a diferència de la por real, no està vinculada a cap perill immediat.
Una cosa és sentir por en el moment en què alguna cosa t’amenaça realment, que aplicat a aquest context podria ser una persona amb males intencions, un depredador en estat d’alerta o un canvi sobtat de temps. Aleshores, t’allunyes instintivament del perill.
Però és diferent quan la por neix de pensaments sobre escenaris que no estan passant —i no tenen per què passar. Això últim no és més que el fruit d’una ment dominada per l’ego, que s’alimenta del passat i del futur, i no deixa espai per gaudir del moment present.
I quan dic ego no em refereixo ni a egoisme ni a egocentrisme, sinó a la falta de presència. A l’ego li encanta posar-se en el pitjor escenari possible, impedint-nos així entrar en estat de presència i gaudir de totes les coses maques que té per oferir la nit.
Moltes vegades el perill no és real, i acabem perdent-nos experiències increïbles en un intent de mantenir-nos segurs —que no és més que una falsa sensació de seguretat— en lloc d’afrontar les nostres pors.
El perill real no és al bosc. Fins al moment, em sento molt més segura al bosc de nit que al centre de qualsevol ciutat envoltada de gent.
Així que, deixant de banda les pors, poso tota la meva atenció en el cel estrellat que tinc davant. Això sí que és real. I és increïble. Aquesta immensitat no fa més que reafirmar que estem de pas, i que ja som prou insignificants com per permetre que les pors limitin la nostra vida encara més.
5 consells per gestionar millor les pors i gaudir de l’experiència nocturna
Per acabar amb aquesta reflexió, m’agradaria compartir alguns consells que m’han ajudat a gestionar la por cada vegada que vull sortir a fer fotografia nocturna o passejar sola pel bosc. Són idees que també es poden aplicar a molts altres àmbits de la vida. Al final, no es tracta d’ignorar la por, sinó de saber identificar-la, escoltar-la i transformar-la.
1. Permet-te sentir-la
Accepta-la. Reconeix que tens por, que la ment t’està jugant una mala passada anticipant perills inexistents. No posis resistència, deixa que els pensaments flueixin, sense etiquetar-los ni jutjar-los. Quan il·lumines els pensaments més foscos amb la llum de la teva consciència, tot es transforma. Accepta que tens pors, abraça-les, i continua endavant.
És quan ens neguem a sentir les emocions quan comença el veritable patiment.
2. Transforma-la en una font d’inspiració
Fes de la por la teva millor aliada. Pot ser una gran motivació a l’hora de provar coses noves. La por actua com una alarma interna que vol ser escoltada, que ens avisa que alguna cosa s’està despertant dins nostre i ens empeny a sortir de la zona de confort.
De vegades, el simple fet d’estar on no vols estar —com quedar-te a casa per por— ja és prou incòmode per a donar-te l’empenta necessària per fer el pas. Quan passes a l’acció, és quan de veritat pots comprovar per tu mateix/a que les millors experiències s’acostumen a viure a l’altra banda de la por.
3. Coneix la zona: prepara’t abans de sortir
En el cas de voler sortir de nit al bosc o a la muntanya, cal remarcar la importància de tenir un mínim coneixement de la zona a la qual vols anar. Explora-la de dia: familiaritza’t amb els camins, el terreny i la seva fauna. De nit, tot es transforma, i és fàcil perdre’s o desorientar-se si no hi has estat mai amb la llum del dia. És responsabilitat nostra preparar-nos bé per saber on anem i actuar responsablement amb la natura que ens acompanya.
Saber on soc i què m’envolta fa que em senti més còmode i segura a l’hora de sortir de nit.
4. Enfronta la por a la soledat i la foscor
Si a tu també t’agrada la fotografia nocturna, sabràs que requereix paciència… i, sovint, soledat.
No només és complicat trobar algú que comparteixi la mateixa passió per la fotografia i amb qui passar hores sota el cel estrellat, sinó que també és quan estic únicament amb la companyia de la meva càmera quan trobo els moments de més inspiració.
Aprofita la soledat, el silenci i la natura com un espai segur on expressar allò que portes dins. Com comentava al principi, si no hagués sortit aquella nit, potser no hauria fet aquesta reflexió i aquest article ara mateix no existiria.
A poc a poc, aprens a veure la foscor no com una amenaça, sinó com un refugi de calma, silenci i connexió. I és que quan el món dorm, la natura parla. Només cal saber escoltar-la.
Per cert: no cal enfrontar totes les pors de cop. El millor és fer-ho progressivament. Si la foscor et fa respecte, no cal que surtis la nit més fosca del mes. Pots començar per una nit de lluna plena: la seva llum il·lumina el paisatge i el fa menys amenaçador. A més, la lluna pot ser un dels subjectes més bonics per fotografiar de nit, i et pot ajudar a agafar confiança abans de provar-ho en una nit totalment fosca.
5. Recorda: la por és l’ego sentint-se amenaçat
Recorda que, sovint, la por no és més que la ment projectant escenaris poc probables. És l’ego —la falta de presència— protegint-nos del desconegut. No ens deixa veure amb claredat; una mica com la boira que no deixa veure el bosc.
I què podem fer en aquests moments de poca claredat mental? Practicar la presència allà on estiguem; tornar a l’ara, al cos, a la respiració, al que veiem i sentim. Com més presents estem, menys espai deixem per als pensaments catastròfics. No es tracta de lluitar contra la por, sinó d’acceptar-la sense judicis i sentir-la.
I quan ho fas, t’adones que tot el que realment importa està passant aquí i ara, i el soroll mental desapareix.
I a tu? Quina por t’està impedint fer allò que vols? Potser el primer pas és més petit del que et penses. Si et ve de gust compartir-ho, estaré encantada de llegir-te a comentaris. A vegades, posar paraules al que sentim és el primer pas per a recuperar la claredat mental.
Si t’ha agradat aquest article i t’inspira la màgia del cel nocturn, pots explorar més imatges de la Via Làctia al Pirineu o d’aurores boreals a la Lapònia sueca visitant la meva galeria.
COMPARTEIX AQUEST ESCRIT
Deixa un comentari