La primavera passada vaig viure una de les experiències més especials que he tingut amb la fauna salvatge: fotografiar i fer el seguiment, durant tres mesos, d’un grup de cries de guineu.
El que va començar com una trobada casual a la carretera va acabar convertint-se en un dels majors aprenentatges que he experimentat a la natura.
No va ser una d’aquelles trobades en què fas la foto i mai més tornes a veure el mateix animal. Aquella vegada va ser diferent; era sempre el mateix grup de guineus. Observar-les pràcticament cada dia, veure-les créixer i començar a diferenciar-les em va permetre adoptar una visió més profunda sobre el comportament animal i la relació que tenim amb la natura.
Va ser una experiència molt transformadora que em va ensenyar molt més del que mai hagués imaginat; sobre paciència, fotografia, connexió, respecte per la natura i el nostre vincle intrínsec amb ella. Però també sobre frustració, alguns dilemes morals i la importància d’acceptar que hi ha coses que escapen el nostre control. Darrere de cada imatge s’amaguen hores d’investigació, incertesa, llargues esperes sense èxit i d’altres que et recorden que tot l’esforç ha valgut la pena.
Fins ara només havia mostrat algunes imatges, però és hora de completar la història posant paraules al que vaig viure i sentir durant aquells mesos.
En aquesta publicació intento resumir de la millor manera com va ser la trobada amb les cries, el procés de seguiment i tot el que vaig aprendre al llarg del camí.
Com va començar tot?
No és difícil veure guineus. La guineu roja (vulpes vulpes) és una espècie molt estesa a tot arreu i amb una gran capacitat d’adaptació a tota mena d’hàbitat. Principalment viu en boscos, camps i fins i tot prop de zones urbanes, d’aquí que la trobem pràcticament a tot el món.
El repte no estava en veure-les, sinó en les meves ganes de fotografiar-ne una. Però només les veia de nit, i entre la foscor i que de seguida sortien corrents, era complicat observar-les amb calma, i encara més aconseguir una bona imatge.
De fet, moltes vegades ni tan sols duia la càmera a sobre. Avui això ja no em passa: la primera cosa que vaig aprendre és que la càmera sempre ha de venir amb mi —a poder ser amb la configuració corresponent ja preparada— perquè les trobades amb la fauna mai avisen i es poden esvair en qüestió de segons.
Portar la càmera sempre a sobre em va ajudar a estar més preparada davant de qualsevol trobada inesperada. Però el que realment va marcar la diferència va ser l’arribada de la primavera; quan la natura es desperta i les guineus es deixen veure amb més facilitat.
Guineus a la primavera: activitat de dia i primeres observacions
Encara que la guineu és un animal principalment nocturn, a la primavera la seva activitat ja no s’amaga només sota la foscor. Durant l’època de cria, entre març i abril, és més fàcil veure-les també de dia, quan les adultes entren i surten del cau constantment per alimentar els cadells.
Va ser llavors quan vaig començar a topar-me amb guineus adultes més sovint; creuant la carretera, travessant els camps florits i fins i tot una que corria amb un conill recentment caçat a la boca. Semblava que tenia pressa per arribar al cau i alimentar les petites.
Veure aquestes escenes a plena llum del dia va despertar encara més les meves ganes de capturar-les amb la càmera. Aleshores, cada vegada que em trobava amb una guineu, encara que fos per uns segons, em guardava la ubicació al mapa i tornava un altre dia per explorar la zona i buscar rastres, amb l’esperança de tenir una nova oportunitat de veure-les de més a prop i durant més estona.
La natura no es pot controlar
Però res. Malgrat les trobades diürnes puntuals, observar-les de prop i fotografiar-les seguia sent tot un repte, ja que la seva habilitat per desaparèixer en qüestió de segons feia gairebé impossible treure la càmera a temps. Les adultes tenen territoris de caça molt amplis i, encara que sabia per on es movien i vaig fer algunes esperes a la zona, mai vaig arribar a descobrir els seus costums i llocs preferits per fer un bon seguiment.
Aquesta experiència amb les guineus adultes em va recordar una cosa molt simple: la natura no es pot controlar. Sembla evident, però la ment humana té una capacitat increïble per crear expectatives que ens allunyen del present, preocupant-nos més pel que podria ser en lloc de viure el que és.
Al final, la natura simplement segueix el seu curs. Pots preparar-te, observar-la, dedicar-hi hores i tot l’esforç del món i, tot i això, sempre hi haurà coses que no dependran de tu. I la vida quotidiana funciona igual: per molt que vulguem controlar-ho tot, sempre hi haurà imprevistos, canvis, actituds, comportaments i situacions que se’ns escapen, que tampoc depenen de nosaltres.
Les expectatives no sempre es compleixen, i no podem forçar que les coses siguin d’una determinada manera. Seguir les guineus va ser un bon exercici per aprendre a tolerar la frustració i practicar l’acceptació. Em van ensenyar a conviure amb l’imprevisible, estar present en allò que sí que depèn de mi i a confiar en el procés.
I amb aquesta reflexió, vaig deixar-ho córrer durant un temps i em vaig centrar en altres coses.
El dia que tot va canviar; em trobo amb un grup de cries de guineu
El que no sabia és que el dia menys esperat em trobaria una sorpresa que em faria recuperar tota la il·lusió: quatre cries de guineu que es deixarien veure i fotografiar durant els mesos que quedaven d’estiu.
9 de juny de 2024 – Primera trobada
La primera trobada amb elles va ser igual que amb les adultes que havia vist fins al moment; efímera i al marge de la carretera. S’estava fent fosc i conduïa cap a casa un dia qualsevol. Tenia altres coses al cap i havia desconnectat una mica de les guineus. Però quan faltaven uns 15 minuts per arribar a casa, la silueta d’un grup de cries em va fer aturar en sec. En aquell moment, la foscor no em va permetre comptar quantes eren, i de seguida van córrer bosc endins. Aquesta vegada, però, hi havia una cosa diferent:
Eren molt petites, i per tant el cau no podia estar gaire lluny.
I així va ser com aquell 9 de juny es va convertir en l’inici de la millor experiència que tindria amb la fauna salvatge fins al moment.
Buscant rastres: investigació pels boscos dels voltants
Els dies posteriors vaig tornar i vaig dedicar-me a investigar els boscos que envoltaven el tram de carretera on les havia vist. Buscava algun indici que em digués que no podien estar gaire lluny i que aviat les tornaria a veure. Vaig trobar excrements —els de guineu acostumen a tenir llavors i pèl, amb l’extrem punxegut i sovint els dipositen sobre troncs o pedres—, i també vaig veure algun os petit que semblava d’ocell, probablement caçat per elles. Petites pistes que em feien pensar que les guineus rondaven per aquella zona.
Però no només investigava el bosc, als vespres tornava al punt de partida i feia llargues esperes a prop de la carretera esperant que tornessin a passar per allà. Esperava fins que la vista no donava per a més. Però malgrat les evidències que allà hi havia moviment, passaven els dies i no les veia.
La frustració començava a aparèixer de nou.
Tot i que vaig reduir la freqüència de les meves visites, jo continuava passant per allà de tant en tant, amb l’esperança que algun dia ens tornéssim a trobar.
30 de juny de 2024 – La trobada definitiva
I quan ja pensava que no les tornaria a veure… sorpresa! Les petites van aparèixer una altra vegada, creuant la carretera com si res. De sobte, tot l’esforç i el temps invertit van cobrar sentit; cada observació, cada espera i cada segon de paciència m’havien portat a reviure la trobada amb les criatures.
Al principi eren dues. M’havien vist, però aquesta vegada no van marxar. Al contrari; ens vam quedar quietes, en silenci, mirant-nos durant una estona fins que una d’elles va decidir acostar-se cap a mi. No m’ho podia creure… jo, que estava acostumada a que sortissin corrents, ara resulta que tenia una cria de guineu asseguda davant meu, mirant-me amb curiositat per esbrinar qui o què era jo.
Quan encara estava assimilant aquell moment, va aparèixer una tercera cria, i de sobte em vaig veure envoltada de tres guineuetes.
Estaven tranquil·les, explorant l’entorn mentre ens anàvem observant mútuament. Aquesta vegada toleraven la meva presència, i gràcies a la seva confiança vaig poder fer una primera sessió de fotos.
També vaig començar a percebre les primeres diferències de caràcter entre elles; hi havia una de les petites que mostrava una curiositat especial. Mentre la resta es mantenia a certa distància, aquella cria es mostrava oberta i confiada. El seu interès per l’entorn, la seva tranquil·litat i la seva innocència em van enamorar des del primer moment. Era com si em digués a través dels seus ulls que confiava en mi; confiança, tendresa, calma i afecte concentrats en una sola mirada.
Un canvi en les trobades: de la carretera al bosc
Però no ens enganyem; va ser un moment preciós, sí, però aquell dia també vaig patir per la seva vida. Veure com passaven massa estona al mig de la carretera —a vegades quietes i d’altres ensumant l’asfalt— sense ser gaire conscients del perill que això els suposava em va generar sentiments contradictoris. Aquell contrast entre bellesa i perill encara em remou per dins cada vegada que miro les fotografies d’aquells primers dies al mig de la carretera.
D’aquí que no parés fins a poder observar-les més a prop del cau. Així que després d’aquesta darrera trobada no podia rendir-me. L’endemà vaig reprendre la investigació del bosc que feia un mes havia abandonat, amb l’objectiu d’observar-les en un entorn més segur.
La part positiva de veure-les a la carretera és que em va permetre identificar millor de quin cantó del bosc venien, podia intuir quina era la seva ruta. En endinsar-me novament, em vaig adonar que, en realitat, feia un temps m’havia quedat a les portes del seu trosset de natura preferit, on passaven les tardes jugant i dormint, només havia de seguir una mica més i ja ho tenia.
Sempre recordaré el moment en què caminava inquieta per una zona de bosc que, sincerament, al principi no m’inspirava molta confiança —per això temps enrere no m’havia endinsat gaire—, però quan vaig veure dues cries jugant en mig d’un trosset de prat… tots els dubtes es van dissoldre i, de sobte, aquell bosc va passar de no inspirar-me confiança a ser el millor bosc del món.
Mai vaig trobar el cau. Però després de tants esforços per fi havia trobat el lloc on observar-les i fotografiar-les en un entorn més tranquil, respectuós i segur. Això, ja era més que suficient.
Experiència del seguiment al bosc: descobrint la família
Amb aquell descobriment vaig sentir que tot canviava, ara tenia una direcció molt més clara. Prou de carreteres. Aquell bosc es va convertir en la meva segona casa. I com més resultats veia, més hi anava. Era un no parar.
Encara trobo a faltar aquells mesos en què la meva única preocupació era anar-les a veure. La meva rutina consistia a anar al bosc dia sí dia també, les veiés o no. Cada vegada que trepitjava aquells camins em transportava a un altre món, un on els meus sentits estaven més vius que mai i només existíem jo, el bosc i les guineus.
Acostumava a anar a la tarda. Intentava estar allà unes hores abans que apareguessin, tot i que a vegades s’avançaven i me les trobava fent la migdiada sota un arbre.
Em vaig adonar que dormien molt. Però el seu son era intermitent, com si l’instint mai les deixés desconnectar del tot, sempre alerta. Podien estar adormides una estona, despertar-se de cop, jugar una mica i tornar-se a dormir.
Cada dia hi anava més d’hora, en silenci i amb la il·lusió de reviure aquelles escenes que m’omplien el cor de felicitat i tendresa. Podia estar tota la tarda mirant com dormien.
I què feia mentre no venien?
Sempre portava amb mi un llibre, una llibreta i un boli: així, mentre esperava en silenci, podia llegir o escriure fins que sortissin. Allà em concentrava més que a qualsevol altre lloc. Només hi havia un soroll que em feia estar alerta; el cruixit entre els esbarzers que anunciava la seva arribada. Aleshores pensava: “ja són aquí”. Era hora de canviar el llibre per la càmera i capturar la bellesa de les guineuetes que arribaven amb ganes d’explorar el món que les envolta.
Les començo a reconèixer individualment
Les dues guineus que havia vist a la carretera solien ser les primeres a aparèixer, i els dies al bosc em van acabar de confirmar el que ja intuïa: una d’elles era especialment confiada, curiosa i viva. No semblava tenir por a res, ho ensumava tot i, malgrat les migdiades infinites, era la més desperta de totes. La reconeixia de seguida per la seva mirada; uns ulls grans, rodons i foscos que despertaven en mi una mena d’afecte difícil d’explicar amb paraules. També destacava físicament, ja que era una mica més gran que les altres cries.
Gairebé sempre anava acompanyada d’una segona guineueta, i sovint les veia dormir o jugar juntes amb una complicitat adorable. De fet, totes les fotos que tinc on surten dues guineus, són d’aquest parell. La segona, tot i tenir també els ulls foscos, no els tenia tan grans ni rodons; era més petitona i reservada, i el seu morro no era tan allargat.
De tant en tant apareixia una tercera cria, diferent de les altres dues: els seus ulls més clars i el pelatge una mica més fosc la feien fàcilment reconeixible. El seu comportament també era diferent, ja que era més independent i, al principi, més desconfiada. Sempre vaig respectar els seus espais, però recordo que, durant els últims dies, s’acostava bastant. Al final, tot i que va requerir més temps, aquesta petita també em va acceptar com un element més del bosc.
I encara dubtava de si hi havia una quarta cria, ja que a vegades apareixia una molt semblant a la primera, però no era tan gran físicament i el seu caràcter també era més distant.
Introducció al fototrampeig: surto de dubtes
Gràcies a les trobades al bosc començava a reconèixer les petites, tant pel físic com pel seu comportament. Però no sempre era tan idíl·lic. És cert que gairebé sempre apareixien, però també hi havia dies que em desconcertaven; horaris que no coincidien i moments que em feien dubtar de tot el havia après sobre elles. Com he dit anteriorment, el seguiment va estar ple d’alts i baixos, i el bosc no va ser una excepció.
Però aleshores va haver-hi una cosa que em va ajudar molt a seguir investigant i a sortir de dubtes; el fototrampeig.
Com que no sempre era viable passar les 24 hores del dia allà, vaig prendre la decisió de comprar la meva primera càmera de fototrampeig.
Aquestes càmeres s’activen quan detecten moviment, i gràcies a les fotografies i els vídeos vaig conèixer a tota la família. Una de les millors gravacions que vaig aconseguir va ser la de la mare jugant amb les cries que em va acabar de confirmar el ja que sospitava; eren 4 bebès que omplien aquell bosc de vida.
L’ús del camuflatge. Comencen els dilemes morals
El fototrampeig està molt bé per saber quins animals habiten una zona i fer-se una idea de quines hores acostumen a sortir, però jo volia viure-ho en directe. Aleshores, per fer-ho de manera respectuosa, el camuflatge és una cosa que acostumo a portar sempre a la motxilla. Ara bé, tornant al que deia al principi, la natura és imprevisible, i moltes vegades l’animal sap de la teva presència abans que tu sàpigues de la seva.
Al principi intentava passar desapercebuda; em camuflava amb una manta, m’amagava darrere un arbre o les dues coses alhora. Tot per tal de no molestar-les. De vegades funcionava, però amb el temps vaig descobrir que jugar a fet i amagar amb elles no servia de gaire perquè sempre m’acabaven trobant.
Em veien igualment i, en comptes d’espantar-se, sortien a jugar. A la mínima que detectaven moviment s’acostaven, m’observaven una estona i continuaven amb la seva vida.
Vaig comprovar que, si jo estava asseguda o estirada —més o menys a la seva alçada— i tranquil·la, llegint o escrivint, elles s’estiraven a prop i es posaven a dormir o a jugar, com si jo fos un element més del bosc. No em veien com una amenaça, i aquella tolerància va ser el millor regal que em podien fer.
Els conflictes morals
Em sorgien preguntes com:
- Què deuen pensar quan em miren?
- Detecten la meva olor de lluny ara que ja deuen tenir l’olfacte més desenvolupat?
- Què pensen quan es posen a dormir davant meu?
No negaré que vaig tenir molts dubtes ètics. Mai les vaig alimentar, però segurament es van acostumar a la meva olor i a la meva presència. Em preguntava sovint si estava fent bé. Si, d’alguna manera, les estava “humanitzant” massa. Però també veia que les seves rutines no es veien alterades: dormien, jugaven, exploraven… tot igual. Simplement compartíem un racó de bosc a les tardes.
És delicat. Amb moltes espècies, o quan l’observació és puntual, el camuflatge és imprescindible per no condicionar el seu comportament. Però en aquest cas concret no tenia sentit: elles sabien que hi era i, malgrat tot, semblaven sentir-se còmodes. I jo, estava encantada. Tant, que em vaig adonar que estava més a gust amb elles que amb segons quina companyia humana. Em vaig oblidar de socialitzar, i tampoc ho vaig trobar a faltar.
Al final, aquesta experiència em va fer reflexionar molt sobre com perceben la nostra energia les altres formes de vida i fins a quin punt la convivència respectuosa —sense domesticar— també pot ser una manera d’aprendre i estimar la natura.
Com puc diferenciar entre mascle i femella?
En passar tanta estona amb elles i començar a diferenciar-les, em preguntava si serien mascle o femella, i no tenia ni idea de com saber-ho.
1. El comportament
Tant els mascles com les femelles tenen un aspecte molt semblant, i les diferències físiques són molt subtils, així que principalment em guiava pel seu comportament, i tot i així no puc assegurar-ho 100%. Amb el temps vaig pensar que la guineu més curiosa i inquieta que em va enamorar des d’un inici era un mascle; és el petit mascle que protagonitza la portada d’aquest post.
Era més gran que la resta i, quan jugaven, en algunes ocasions veia com intentava muntar l’altre cria amb la que quasi sempre anaven juntes i semblaven tenir un vincle especial. Eren molt petites, i aquest gest no implica necessàriament un comportament sexual; podria ser simplement un joc. Tot i això, sempre eren els mateixos dos individus protagonitzant aquesta escena, cosa que em feia pensar que podia tractar-se d’un mascle i una femella.
2. L’aspecte físic
Després, vaig buscar informació sobre com diferenciar mascle i femella segons trets físics, i el que vaig llegir quadrava amb el que havia observat; els mascles acostumen a ser una mica més grans, amb el morro més allargat i estret; mentre que les femelles solen ser lleugerament més petites, més primes i amb el morro una mica més curt.
En qualsevol cas, aquesta és només una hipòtesi basada en les meves observacions i no una identificació definitiva. A continuació, comparteixo una imatge individual de cadascuna de les quatre cries amb les meves suposicions sobre qui podria ser mascle i qui femella —crec que eren dos mascles i dues femelles— però és difícil assegurar-ho del tot.
Es fan grans: el comiat
Tot i que no eren cries acabades de néixer quan les vaig conèixer al juny, a les primeres fotografies encara eren molt petites. Però s’anaven fent grans i, sense adonar-me’n, ja havien passat dos mesos. La veritat és que en fer la comparació de les fotografies dels primers dies amb les dels últims, em vaig adonar de quant havien crescut des que les vaig veure per primera vegada. Vaig aconseguir identificar el creixement de tres d’elles; les dues femelles i el mascle curiós:
Però la seva evolució no va ser només física. Vaig ser testimoni de com progressivament anaven canviant les migdiades sota l’arbre per expedicions cada vegada més àmplies. També vaig notar com desenvolupaven gradualment els seus instints de caça: cada vegada recorrien distàncies majors en cerca d’aliment, i per això amb el pas del temps era més difícil veure-les. Ja no servia estar sempre al mateix lloc quan elles voltaven per tot arreu i cada cop es dispersaven més.
Sabia que aquella experiència algun dia arribaria al seu final; elles van créixer i jo vaig marxar de la zona. Però me’n vaig anar tranquil·la sabent que es van fer grans de forma sana, independent i amb la seva naturalesa salvatge intacta.
01/09/2024 – L’últim adeu
L’última vegada que les vaig veure va ser l’1 de setembre. En realitat, només va aparèixer una d’elles; el petit mascle curiós que ja no era tan petit. Va seure davant meu amb la calma que el caracteritzava i va començar a gratar-se mentre jo el mirava amb una barreja de gratitud, afecte i nostàlgia. Sabia que aquell seria el nostre últim moment, i tot seguit va reprendre la seva ruta cap al bosc. La poca llum que quedava em va permetre veure com s’allunyava a poc a poc, fins que el vaig perdre de vista i vaig entendre que aquella experiència havia arribat al seu final.
L’endemà al matí vaig marxar, i no tornaria a la zona fins passats uns quants mesos, però un trosset de mi sempre es va quedar en aquell bosc.
Aquelles guineus em van sorprendre fins a l’últim moment, i gràcies a elles vaig començar a veure cada criatura, per petita que fos, com un ésser únic; amb la seva pròpia personalitat, els seus costums, les seves singularitats i la seva manera única de viure, pensar i sentir el món que compartim.
Reflexió final: sobre presència, vitalitat i soledat
1. Presència
Aquesta experiència amb les cries de guineu em va ensenyar la importància de practicar la presència. Em vaig adonar que, sense voler, estava practicant l’atenció plena —mindfulness— fent allò que més m’agradava. Des del principi, quan investigava el bosc buscant rastres, fins al final, quan les tenia davant, estava totalment immersa en aquells moments. Però entenc que no sempre és fàcil entrar en aquest estat, ja que sovint la nostra ment intervé amb pensaments intrusius i preocupacions innecessàries.
L’avantatge evolutiu que tenim els humans —la capacitat de raonar, projectar-nos i crear— és una arma de doble tall: ben utilitzada ens permet evolucionar i aprendre, però mal gestionada pot convertir-se en una font constant de preocupacions pel passat i pel futur que ens separa del que està passant ara, que és l’única cosa que realment importa.
Les guineus això ho tenen clar. Elles simplement són. La seva vida mental està lligada al moment actual i a l’instint de supervivència. Sense frustracions, sense expectatives, sense remordiments. Només existint en cada instant, actuant amb una naturalitat que nosaltres sovint hem oblidat. Observar com es mouen per pur instint em va fer reflexionar sobre com nosaltres podríem aprendre a viure una mica més com elles: amb menys preocupacions, més joc i més atenció al present.
2. Vitalitat
El fet de no estar-se preocupant constantment per allò que no poden controlar quedava reflectit en la seva energia, ja que la invertien tota en el moment present. Després de gairebé tres mesos seguint el seu comportament, em vaig adonar que la seva vitalitat i connexió amb la natura transcendien les de molts éssers humans. Vaig ser testimoni de com percebien l’entorn, com interactuaven entre elles, com sentien, jugaven i s’adaptaven a les circumstàncies canviants de la natura.
Sovint veiem els altres éssers vius com a inferiors o menys importants, com si tinguessin menys drets que nosaltres a existir en aquest món. Però quan els hi dediques l’atenció que es mereixen, t’adones que la saviesa de la natura sovint supera la nostra i que tenim molt a aprendre d’ella. Ja ho diu Eckhart Tolle a la seva obra El poder del ahora:
¿Has visto alguna vez una flor infeliz o un roble estresado? ¿Te has encontrado con un delfín deprimido, un sapo con problemas de autoestima, un gato incapaz de relajarse o un pájaro lleno de odio y resentimiento? Los únicos animales que pueden experimentar ocasionalmente algo parecido a la negatividad o dar señales de comportamientos neuróticos son los que viven muy en contacto con los seres humanos; han conectado con la mente humana y su locura. Observa cualquier planta y animal y deja que te enseñe a aceptar lo que es, a rendirte al ahora. Deja que te enseñe a Ser.
3. Soledat
Cada vegada necessito més aquests moments de silenci, natura i soledat. En general, la societat tendeix a no parar, a omplir-nos els dies amb activitats i coses per fer. Com més plans, millor! I la soledat i el descans no sempre es veuen com una cosa positiva.
En canvi, amb les guineus em sentia en calma. No esperaven res de mi. Compartíem l’existència sense judicis ni expectatives.
Gràcies a l’experiència amb elles vaig reconèixer una part de mi que també busca constantment aquest contacte amb la natura. Una part que recorda que, en el fons, només som altres animals intentant sobreviure en un món modern i accelerat.
Aprenentatges sobre fotografia de fauna salvatge
1. L’equip fotogràfic
Tot just estrenava nou equip quan vaig trobar les guineus, i no podria haver tingut millor ocasió per provar-lo i aprendre a fer-lo servir.
La primera vegada que les vaig veure portava una Canon amb un objectiu de 200 mm. Feia temps que em volia canviar a un teleobjectiu més adequat per fotografia de fauna, però com que la meva càmera ja estava descatalogada no en vaig trobar cap de compatible. Així que, si volia millorar l’equip, no només havia de comprar un teleobjectiu nou, sinó també una càmera nova.
Dilema entre marques:
Vaig dubtar de si seguir amb Canon o aprofitar el canvi per provar una altra marca, com Sony. Avui dia, totes les marques principals tenen equips molt bons, però finalment em vaig decantar per Sony, sobretot perquè m’havien parlat molt bé del seu rendiment en altes sensibilitats ISO. Tot depèn de les necessitats de cadascú, i com que quan faig fotografia de fauna salvatge sovint surto al capvespre, acostumo a treballar en condicions de poca llum. A més, també m’agrada fer fotografia nocturna, així que disposar d’una càmera que em permetés pujar la ISO sense perdre massa qualitat d’imatge era molt important per a mi. Finalment, vaig optar per una Sony A7III amb un Tamron 150–500mm.
A vegades, em diuen:
“Ui, si que t’acostes, no? Què a prop!”
I no és que m’acosti tant, és el teleobjectiu. Amb un rang de fins a 500 mm, pots fotografiar animals a distància sense interferir en el seu comportament. En el cas de les guineus, però, és cert que sovint les tenia molt a prop. Però en general, no és el cas.
Excepte el primer dia que les vaig veure a la carretera, tot el seguiment el vaig fer amb aquest nou equip. El que més em va agradar en comparació amb l’anterior va ser poder pujar la ISO en situacions de poca llum i veure que els colors i els detalls es mantenien molt millor. Sempre hi haurà una mica de soroll, però res que no es pugui solucionar posteriorment amb els programes d’edició.
2. Quins van ser els reptes més grans?
- La llum: Com comentava, moltes vegades les trobades amb les guineus eren al capvespre, quan es comença a fer fosc. Això m’obligava a treballar amb valors ISO força alts per aconseguir una bona exposició. Al principi em feia cosa pujar-la, i un dels errors que cometia era reduir la velocitat d’obturació per deixar entrar més llum sense augmentar la sensibilitat. El resultat? Les fotos sortien mogudes, perquè hi havia dies que les petites no paraven quietes ni un segon. Però a base de prova, error i guineus vaig anar agafant confiança amb el nou equip i a poc a poc vaig anar pujant la ISO i augmentant la velocitat d’obturació per congelar el moviment. Així, m’assegurava que no sortissin ni mogudes ni massa fosques. Prefereixo una foto amb una mica de gra però amb l’animal nítid, que no pas una imatge suposadament “neta” però amb l’animal borrós. A més, els programes d’edició com ara Adobe Lightroom tenen una opció per reduir el soroll que faig serveix sovint tant en fotografies de fauna fetes amb poca llum com en fotografia nocturna.
- L’enquadrament: Personalment, m’agraden les fotos minimalistes, on l’animal és el protagonista. Sense gaires distraccions del paisatge. Ara bé, les guineus m’ho van posar difícil; no sempre estaven a prat obert, passaven molta estona dormint dins un bosc força atapeït, fent que fos complicat aconseguir una foto neta sense troncs i herbes pel mig. Però d’això tracta també la fotografia de natura; d’adaptar-se al que tens davant a cada moment i treure el millor possible. En aquest cas, hi ha imatges que no són tan “netes” però que reflecteixen la pau que vaig sentir en tenir-les al meu costat. I guardar aquest record dels meus moments preferits amb elles ja és més que suficient.
3. Paciència i respecte
Si no fos per la paciència, no hagués fet cap fotografia. Amb les guineus vaig entendre que la paciència és igual o més important que la tècnica: no es tracta només de capturar una bona imatge, sinó de saber esperar i respectar el ritme de la natura.
Sortia gairebé cada dia, encara que a vegades no veia res o tornava amb fotos que no m’acabaven de fer el pes. Però gràcies a aquesta constància, avui tinc una col·lecció molt àmplia d’imatges que expliquen tota una història. No em refereixo només a fotografies de guineus, sinó també del bosc, dels seus elements i de mi mateixa. Tot en conjunt.
Va ser llavors quan vaig veure la importància de l’storytelling: algunes fotos, per si soles, no em transmeten gaire, però quan les combino amb altres i les situo dins d’un context, tot cobra sentit. És aleshores quan les imatges deixen de ser simples captures per convertir-se en una narrativa visual que reflecteix allò que pretenc transmetre.
Sigui com sigui, la il·lusió inicial de fotografiar una guineu va quedar més que satisfeta. Diuen que atraus allò que busques, i sí que penso que quan dediques temps i esforç a alguna cosa, els resultats acaben arribant d’alguna manera o altre. Mai hagués imaginat que per voler fotografiar una guineu adulta acabaria trobant una família sencera de la que vaig aprendre tant; de fotografia com de mi mateixa.
4. Acumulació de fotos: selecció i edició
M’he adonat que tinc més de 4.000 fotografies de les guineus de l’any passat, amb la qual cosa fa més d’un mes que intento seleccionar i editar les que m’han semblat més adequades per fer aquest article. Sovint em deixo endur per l’emoció i faig moltes fotos. A més, utilitzo el mode ràfega per capturar diversos moments, cosa que també explica per què en tinc tantes.
Sovint em costa trobar l’equilibri entre la part de mi que vol sortir a fotografiar més perquè les condicions ho mereixen, i la part de mi que se sent malament si no dedica temps a posar ordre a tot el que ja té fet: seleccionar, eliminar, editar i organitzar també forma part del procés fotogràfic.
A poc a poc, intento trobar l’equilibri entre les dues parts. Per això he creat aquest espai i, un any més tard, he decidit completar la història de les guineus amb aquest post.
Les aquarel·les de l’Anna
Anteriorment, he comentat que em vaig oblidar de socialitzar i que cada vegada necessito més dels moments de soledat. Però també conservo molt bones amistats de tota la vida amb qui tenim la sort de compartir l’amor per la natura, i una d’elles és l’Anna.
No volia acabar aquest article sense mostrar les aquarel·les que va fer de dues de les cries de guineu. Les seves pintures també formen part d’aquesta història, i la manera en què les va dibuixar —posant especial atenció a la seva mirada i transmetent la seva delicadesa— em va transportar, per uns instants, de nou a aquell bosc que tanta vida em va donar.
La seva dedicació, amor per l’art i la natura, queden reflectits en cada pinzellada que dona forma a l’essència de les petites en aquarel·la.
L’Anna va donar ànima i color a uns records que fins aleshores només existien en fotografies i a la meva memòria, i no puc estar més agraïda de poder conservar-los també d’una forma tan única, personal i plena de significat.
Quan vaig tornar aquesta primavera, em vaig alegrar molt de veure que les guineus havien tornat a criar. Saber que aquell bosc seguia el seu curs —ple de vida i de noves cries de guineu— em va omplir de felicitat. Però d’això ja en parlarem a la Part II…
Qualsevol dubte o comentari serà més que benvingut; el podeu deixar just aquí sota, a la secció de comentaris.
COMPARTEIX AQUEST ESCRIT
Deixa un comentari